El disseny industrial no salvarà al món com anuncien alguns gurus; un fet tan cert que hem de dir-ho de manera rotunda, sincera i clara, però matisem; no salvarà al món per si sol i per la gràcia dels dissenyadors. No ho farà sense que la resta d’agents i polítiques, tant socials, econòmiques i industrials, comencin a alinear-se de manera seriosa sota aquest objectiu comú i es faci a més d’una manera universal, és a dir consensuada mundialment. I és que, de res serveix posar límit a la contaminació en un país quan el país del costat contamina, perquè la contaminació, o el desgast sobredimensionat de recursos naturals i vitals, pot ser local, però el seu impacte és sempre general, global.
Quan parlem d’agents i polítiques, ens referim també –i sobretot- a la capacitat de legislar i a l’educació. Hem de procurar-nos de lleis que penalitzin les accions que estan provocant actualment el desgast i la destrucció de recursos i ecosistemes, normes amb les quals el disseny disposi d’un nou marc que condicioni les seves solucions i per extensió el seu propi procés projectual.
Educar és un altre dels grans reptes de futur, una societat formada i informada es converteix en el millor aliat per a un món millor, es transforma en consciència col·lectiva i guardià del planeta.
Així que, reiterem: el disseny industrial no salvarà al món pel seu compte i risc, però si li proporcionem un context adequat, es convertirà en una potentíssima eina i en el millor aliat de l’ésser humà i el seu entorn.